Namíbia-2005

Namíbia-2005
Recull fotografic

dijous, 4 de novembre de 2010

Namíbia-2005

Namíbia, pot ser el país més bonic que he vist mai. Els motius són ben senzills: el desert més antic del mon, el Namib, les onades ferotges de l’Atlàntic, la llum i la màgia dels colors, un call salvatge,” Fish river “ moltes espècies de plantes i animals,..... per tot això li diuen el Diamant d’Àfrica. El que més crida l’atenció d’aquest país és la gran extensió, aparentment infinita. La poca gent que trobes, sembla que siguis l’únic que estàs allà, que no hi hagi ningú més.

El viatge el vàrem començar per la capital, Windhoek, on hi ha l’aeroport.  Un dia a la capital per descansar, ja que no ofereix gaires opcions i l’endemà al mati començarem el recorregut pel país. Viatjarem amb un cotxe i un guia que parlava espanyol.

De Windhoek anàrem al desert del Kalahari.  La nostra intenció era veure Suricates, endèmic del Namib , però no vàrem tenir sort. Del Kalahari anàrem cap al sud fins al “Fish river canyon”, el segon més gran desprès del “Cañon del Colorado”.  Té 161 km de larg i 27 d’ample.  La posta del sol des d’aquest lloc va ser impressionant. Tot visitant el Fish River, vàrem conèixer la Forbia Damarana, planta verinosa que va provocar la mort a uns investigadors que la utilitzàrem per fer una “barbacoa”.
Del Fish River anàrem cap a Ketmanshoop i Lüderitz, visitant el bosc de Kokerbon, on podem trobar 300 espècies de la família dels “Aloe” de fins a 8 metres d’ alçada. Arribant a Lüderitz vàrem tenir dues sorpreses, una la gran bandera espanyola hi ha, degut a que una empresa de pesca té la seu allà i l’altre és la trobada amb una companya tot fotografiant els mateixos flamencs. Que petit és el mon! També visitàrem Kolmanskuppe antiga mina de diamants i ara coneguda com a ciutat fantasma.
La següent parada va ser el desert del Namib. Aquest desert que va donar nom al país. La primera nit vàrem dormir en una granja. Els propietaris ens explicaren la seva manera de viure: tenen grans extensions de terrenys amb animals, el veí més proper és al nord a 60 km i al sud 80 km, i per l’oest ja tenen Amèrica del sud!. Per anar a la capital estan dos dies de viatge.
Els dos dies següents els dedicàrem també auqet desert, tot visitant Sesriem, un call de 50 metres i la coneguda zona de Sossusvlei, on hi ha la duna 45, la més fotografiada del mon, el Death Vlei, un llac sec amb arbres, un espectacle meravellós! Malgrat és un desert pots trobar plantes com La Nara i la Tsama, arbres que fan una fruita de color groc semblant a un meló, o l ’Acacia Eriolola que fa una flor groga. L’ “Anzerraleutzia” arbust que creix en la sorra i fa una petita muntanya per atrapar el vent i la humitat.
Del desert del Namib anàrem cap a Swakopmund. Allà gràcies a un vol amb avioneta poguérem veure tot el desert des de l’aire. L’endemà viatjàrem pel la costa dels esquelets. Observant les grans colònies de foques que hi ha, els vaixells abandonats, i les “Welwitschia” plantes endèmiques que la més antiga té 1500 anys. Aquestes plantes aprofiten la humitat de la nit per viure.
 Arribàrem fins a Twyfelfontein, on es troba el major nombre de pintures rupestres de tot Namíbia. També coneguérem  El Namib Edelweis, una flor semblant a la que pots trobar als Pirineus.


Seguirem cap al Nord, a la Terra dels Himbas. Coneguérem els seu arbre sagrat: el Omumborongonya, la seves costums d’untar-se tot el cos amb una barreja de fan, aigua i llet, la qual cosa fa que olorin a mantega. Haig de dir que les dones Himba són molt  elegants, vestides només amb una pell de cabra per faldilla. Vaig entrar en un “supermercat”, on era la única persona blanca, havia Himbes, Dones herero, de procedència himba, però que ara no tenen res a veure. Aquestes dones es vesteixen amb vestits que recorden l’estil victorià i que tenen més de 10 metres de roba.
Visitàrem Opuwo, la capital de la zona i d’allà anàrem cap al nord a Epupa falls, frontera amb Angola. En aquesta zona poguérem visitar un poblat Himba.
La seguent parada va ser la Reserva d’Etosha. Cal dir que Namíiba té un 15% del seu territori que és reserva natural. Etosha és la més coneguda. S’anomena també el gran lloc blanc. Té una superfície de 22720 km2. Té molts llocs on es troba aigua i on  van a beure tots els animals. També pots veure arbres anomenats Moringas, que s’assemblen als baobabs, però són més petits i tenen una flor blanca.
D’Etosha anàrem a visitar els paisatges fluvials de la punta de Caprivi. Navegàrem pel Zambezi, ens allotjarem en un lodge on feien una conferència dels països del sud d’Àfrica i on els “polítics” assistents ens convidaren a la festa que feien, ja que érem els únics blancs del Lodge.
El recorregut va seguir a Botswana, cap al parc nacional de Chobe. Té 11700 km2 i és el segon més gran de Bostwana. Té una gran varietat ecològica, amb zones d’arbres de ribera, zones pantanoses que s’inunden en època de pluja, boscos de Mopane, l’arbre que té les fulles amb forma de papallona.
Té també una gran varietat de animals salvatges.
De Chobe anàrem al delta de ‘lOkavango. Aquesta és una àrea de 189oo km2 i és la zona d’atracció turística més gran de Botswana, ja que és el delta de l’únic riu que desemboca en un desert. Té limitada l’entrada de turístes.  Es va establir reserva a l’any 1965, quan el  cap de Moremi i els de Botswana es van donar compte de la necessitat de conservar la vida salvatge de la zona.
Aquest va ser el darrer lloc d’aquest viatge. Un país que val una segona visita.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada